L'aïllament i la importància de la relació en els éssers vius

Durant la cinquena setmana del nostre projecte experimentació amb caragols, del 5 a l'11 de maig, va ser el meu torn de tenir el caragol a casa. Quan me'l va passar la Paula, ja ens havia comentat que no el veia gaire actiu: estava apagat, no menjava i pràcticament no es movia. Semblava, com ella deia, que estava trist. Aquesta situació em va cridar molt l’atenció i va despertar la meva curiositat: podria la manca de companyia estar afectant el benestar del caragol?

A partir d’aquesta observació, vaig decidir enfocar la meva experiència des d’una mirada és experimental. Em vaig preguntar el següent:

• Què passa quan un caragol es queda completament sol?

• Pot l’aïllament afectar les seves funcions vitals?

• La relació amb altres caragols pot influir en la seva nutrició i activitat?

Així doncs, vaig plantejar-me un petit experiment a partir d’una hipòtesi concreta: si un caragol està aïllat i no pot establir cap relació amb cap altre ésser viu, les seves altres funcions vitals (com la nutrició i la mobilitat) es veuran afectades negativament.

El primer caragol sol i trist

Vaig observar durant diversos dies el seu comportament: el caragol es mantenia gairebé immòbil, enganxat a la paret de la casa, sense menjar ni desplaçar-se. El seu estat no millorava i tot apuntava que la hipòtesi era certa: la falta de relació estava influint directament en el seu estat físic i emocional.

Va ser llavors quan vaig decidir actuar per dues raons: confirmar la hipòtesi i garantir el benestar de l’animal. Vaig tenir la sort que la Júlia, que anteriorment havia perdut el segon caragol, el va trobar al jardí de casa seva i me’l va tornar a donar. Sense pensar-ho dues vegades, el vaig incorporar de nou al petit hàbitat, i el resultat va ser sorprenent.

El retrobament entre els dos caragols va ser molt emocionant. Va semblar que es reconeixien i que s’alegraven de tornar a estar junts. Es buscaven, es tocaven amb els caps i els cossos, i passaven molt de temps l’un al costat de l’altre. Fins i tot vaig tenir la sensació que “s’abraçaven”. A partir d’aquest moment, l’actitud dels dos va canviar completament: es desplaçaven pel terrari, menjaven amb normalitat i mostraven molta més activitat i vitalitat.

El retrobament dels dos caragols

Aquesta experiència m’ha permès confirmar la importància de la funció de relació dins de les funcions vitals dels éssers vius. Quan aquesta falla, les altres també es poden veure alterades. A més, he pogut veure com els animals, per petits que siguin, poden establir vincles, reconèixer-se i necessitar-se.

Finalment, aquesta activitat no només m’ha ajudat a entendre millor els caragols, sinó també a reafirmar la idea que l’experimentació vivencial és una eina pedagògica molt potent i significativa, tant per als infants com per a nosaltres com a futures mestres.

Aina Jiménez

10/05/2025